Hi ha promeses electorals que, de tan boniques, gairebé fan plorar. I després hi ha promeses electorals que, a més de boniques, són… com dir-ho finament?… pura ciència-ficció municipal.
Fa uns dies vaig rellegir una perla del programa de Junts per a les municipals de 2023, aquell compromís solemne que deia que els regidors i regidores que no formessin part del govern serien tractats amb “la dignitat pròpia de la seva representació ciutadana, erradicant el sectarisme i l’engany de la gestió municipal”.
Tot molt inspirador, molt institucional. Una llàgrima.
I aleshores va arribar la realitat: vaig demanar la documentació de la Comissió Informativa i del Ple. Documentació existent, disponible i ja lliurada als portaveus. Una cosa normalíssima en democràcia, vaja.
Però la resposta, ai la resposta…
Resulta que, segons l’Ajuntament, jo no tinc dret a accedir-hi perquè no formo part de la Comissió Informativa. És a dir: que un regidor electe només té dret a informar-se quan li toca la cadira concreta. Curiosa teoria.
Sobretot perquè no surt enlloc de la llei.
Ni a l’article 77 de la LRBRL, ni al ROF, ni a la jurisprudència del Constitucional. De fet, tot això diu exactament el contrari: el dret d’informació és individual, directe i irrenunciable.
Però sembla que a Caldes hem innovat. Potser hem inventat un nou model de govern local:
Informació a la carta. Depèn de qui ets i de si t’asseus a la taula bona.
La decisió, a més, té un punt entranyable: em diuen que el meu grup ja està informat a través del portaveu. És com si em diguessin: “No pateixis, nosaltres triem qui pot saber coses per tu.”
Tot molt digne, sí.
Molt representatiu.
Molt poc sectari.
Perquè, com tothom sap, la millor manera d’acabar amb el sectarisme és… crear dues categories de regidors:
- Els que poden veure la documentació.
- I els que han de confiar que els ho expliquin.
Tan senzill com això.
La ironia? Que la pròpia promesa electoral de Junts —aquella que penjava en pancartes, díptics i xarxes socials— deia exactament el contrari del que ara practiquen.
Garantir drets.
Evitar l’engany.
Tractar amb dignitat.
Semblava un compromís. Sembla que era només eslògan.
I és que, al final, la política municipal té aquestes petites meravelles: allò que s’afirma en campanya s’esvaeix misteriosament quan arriba l’hora de governar. Com una boira sobtada al passeig dels Anglesos.
Jo, mentrestant, seguiré fent el que toca: demanar el que és meu per llei, defensar el dret de tots els càrrecs electes —no només els afins— i deixar constància que la transparència no és una concessió graciable, sinó una obligació democràtica.
I si aquest exercici incomoda, potser el problema no és qui demana la informació, sinó qui no vol donar-la.