Hi ha una línia vermella en la gestió pública que no s’hauria de creuar mai.
👉 Decidir primer què vols comprar i després construir tot un relat per justificar-ho.
El cas de la Fonda Manau a Caldes d’Estrac apunta precisament en aquesta direcció.
I si es confirma, no estem davant d’un simple error polític.
Estem davant d’un problema greu de funcionament institucional.
La decisió ja estava presa des del 2021
No és una sospita. És una evidència documental. (Facebook Junts)
- El novembre de 2021, ja es proposa aquest immoble concret per al consultori mèdic.
- Dies després, es publica que “ja tenim l’espai”.
- El 2023, es torna a posar sobre la taula el mateix edifici com a solució pel consultori mèdic.
I, casualment, anys més tard, quan s’inicia l’expedient administratiu…
👉 l’immoble és exactament el mateix.
Això no és planificació.
Això és predeterminació.
Tal com es desprèn de la documentació aportada, la identificació del bé és molt anterior a la definició formal de la necessitat pública.
I això, en dret administratiu, no és un detall menor.
Canvien els arguments… però no l’objectiu
El més revelador no és només la cronologia.
És el relat.
- Primer: feia falta un consultori mèdic
- Després: resulta que el que cal és un centre cívic
Però el local és sempre el mateix.
👉 La necessitat canvia. La decisió no.
Això apunta a una dinàmica molt clara:
no s’està buscant la millor solució per al poble, sinó la millor justificació per adquirir un immoble concret.
Un equipament que no compleix ni de lluny
I aquí entra el segon problema.
Perquè ni tan sols estem parlant d’un espai òptim:
- 170–200 m² útils reals
- Quan un centre cívic requeriria el doble o el triple
Un edifici:
- antic (any 1900),
- compartimentat,
- amb limitacions estructurals,
- i amb una adaptació complexa i cara.
Cost estimat total:
👉 més de 500.000 euros entre compra i adequació.
I tot això per un espai que, objectivament, neix petit i limitat.
El punt clau: això pot no ser legal
Aquí és on la qüestió deixa de ser política i passa a ser jurídica.
L’adquisició directa d’un immoble és excepcional.
No és una opció lliure.
Només es pot fer si:
- no hi ha alternatives,
- l’elecció és objectiva,
- i la necessitat està clarament definida abans.
Però en aquest cas:
- ❌ No hi ha un procés objectivable de selecció
- ❌ No consta cap anàlisi real d’alternatives
- ❌ Hi havia un immoble municipal disponible (Mercedes Torres)
- ❌ La decisió sembla presa anys abans de l’expedient
👉 Això pot vulnerar directament els requisits legals de l’adquisició directa.
I si l’expedient s’ha construït per justificar la compra?
Aquesta és la pregunta incòmoda.
Però necessària.
Perquè si la cronologia és:
- Primer decideixes quin immoble vols
- Després el valores
- I finalment construeixes la necessitat
👉 el procediment queda invertit.
I això pot ser molt més que una mala pràctica:
⚠️ Possible desviació de poder
Utilitzar una potestat administrativa per a una finalitat diferent de la prevista.
⚠️ Risc de nul·litat
Si no es compleixen els requisits legals de l’adquisició directa.
⚠️ Responsabilitats
Si es demostra que no s’ha actuat en defensa de l’interès públic.
El problema no és un edifici. És una manera de governar
Aquest cas no va només de la Fonda Manau.
Va de com es prenen decisions a l’Ajuntament.
Perquè si acceptem que:
- es pot decidir abans d’analitzar,
- es pot escollir sense comparar,
- i es pot justificar a posteriori…
👉 llavors el control públic desapareix.
I amb ell, la confiança.
Conclusió: això no és improvisació. És una decisió dirigida
No estem davant d’un error puntual.
Ni d’una mala elecció tècnica.
👉 Estem davant d’una operació que, segons tota la documentació, podria haver estat dirigida des del principi.
I això, en una administració pública, és molt greu.
Perquè els recursos no són del govern.
Són de la ciutadania.
I gestionar-los exigeix una cosa molt simple:
👉 honestedat en el procés, no només en el resultat.