La utilització de documentació administrativa no publicada amb finalitats polítiques obre un debat necessari sobre transparència, límits institucionals i confiança ciutadana.
Hi ha una idea molt senzilla que hauria de ser sagrada en qualsevol poble:
que qualsevol veí o veïna pugui adreçar-se a l’Ajuntament sense por.
Sense por de ser assenyalat.
Sense por de ser exposat.
Sense por que un escrit administratiu acabi convertit en una arma política.
Presentar una instància, fer una al·legació o demanar informació no és un acte de confrontació. És un dret. I és una forma de participar, de cuidar el poble, de dir “això m’importa”.
Per això preocupa quan documents que no són públics —tot i ser administratius— es fan servir per personalitzar el debat polític. Quan, en lloc de discutir les idees o el contingut, es posa el focus en qui ha parlat.
Fa poc, en un ple municipal, es van debatre unes al·legacions sense identificar-ne l’autoria, com és habitual. Més tard, però, aquesta autoria va aparèixer a les xarxes socials, acompanyada de retrets i lectures interessades. No entraré en el contingut ni en el to. El que importa és el missatge que es transmet.
Perquè el missatge és clar: millor no parlar massa.
I això és especialment greu quan pensem en les persones que s’adrecen als serveis socials. Persones que expliquen situacions difícils, números que no quadren, moments de fragilitat. La seva informació no és només confidencial: és dignitat. I el simple dubte sobre com pot ser utilitzada ja fa que molta gent calli.
Un Ajuntament no pot funcionar bé si la gent té por de participar.
Una democràcia local no és només votar cada quatre anys: és poder discrepar, preguntar i proposar sense conseqüències personals.
La transparència no és exposar persones.
La política no hauria d’intimidar.
I governar també és protegir.